A mesura que se li han anat presentant obstacles, l’ésser humà sempre ha sigut capaç de trobar solucions. Quan va voler escalfar-se, va descobrir el foc. Quan va sentir la necessitat de transportar coses, va inventar la roda. Quan va voler deixar de mullar-se, va crear el paraigua. Davant la dificultat d’obrir llaunes, va idear l’obrellaunes. I davant el desig d’obrir la ment del màxim nombre possible de persones, va escriure Qui mana aquí?.

Bé, és obra d’Andrés Rodrigues, Pedro Markun, Larissa Rierol, Paula Desgualdo i un grup de nenes i nens d’entre tres i deu anys. Però, considerant que hauria de ser considerat patrimoni de la humanitat, un pot atribuir l’autoria d’aquest preciós llibre a la humanitat. És com si l’haguéssim escrit entre tots i totes. Perquè les seves paraules són el que tots i totes pensem. Però van ser aquells brasilers i brasileres esmentades qui ho van materialitzar en un llibre.

Qui mana aquí? no pretén adoctrinar a ningú. Busca simplement obrir la ment als nens i nenes que el vagin a llegeix. Busca, com el mateix llibre explica, “convidar-te a pensar i no donar respostes”. I sí, és un llibre dirigit cap a un públic infantil. Però realment és recomanable per a tothom. Perquè tracta algunes injustícies comandades per líders polítics que són votats per ni més ni menys que els adults. És un llibre, doncs, recomanable i essencial.

Si encara no l’han tingut, constitueix una primera presa de contacte ideal d’aquells nens i nenes amb la política. Amb la teoria de com funcionen els poders en la nostra societat. La explica amb molta senzillesa i sense cap parafernàlia. Amb unes il·lustracions exquisides que segueixen aquest mateix patró minimalista. Si cada nen i nena tingués aquella primera de contacte vers la política amb aquest llibre, tindríem un futur il·lusionant.

Entre d’altres coses, compara el poder que tenen els reis amb el que tenen els alcaldes o els mestres d’escola. I d’aquesta manera, els nens i nenes poden comprendre més fàcilment el que s’està explicant. És, per tant, un llibre de fàcil digestió. Per empassar ràpidament i així poder dedicar un bon temps a la reflexió. Dedicar temps a pensar si és aquest el sistema que nosaltres o que els nens i nenes volen tenir.

El llibre té dos finals. I tots dos són meravellosos. El primer és el de la narració mateixa. Convida a que ningú accepti el que ja està establert recordant que “hi havia una vegada una persona que de vegades mana i de vegades li toca obeir i anar tirant. Però que un dia va descobrir que tenia dret a decidir “. Fa una al·lusió, molt tendra, a si mateix. A que després de la lectura de Qui mana aquí?, el lector o lectora que en aquell moment té el llibre ha de ser conscient del gran dret que té.

El segon final està en la darrera pàgina, que explica breument qui són els autors i autores de el llibre. Són els quatre autors i el grup de nens i nenes esmentats… i el mateix lector o lectora. En aquest sentit, recorda que “ets qui construeix aquesta història d’ara en endavant”.

Cal fer menció especial als dos finals perquè, entre altres coses, són únics. No són molts els llibres que conviden als seus lectors i lectores a prolongar la seva obra. Aquí el llibre no s’acaba quan es tanca. De fet, mai s’acaba.

Tampoc acaba quan qualsevol lluita social aconsegueixi allò que es proposa. De fet, mai s’acaba. Perquè aquest llibre reclama a crits que, sigui quin sigui el sistema que ens mana, ens preguntem què es pot fer per millorar-lo.