Berta és el nom fictici, per protegir la seva intimitat, d’una nena de 9 anys amb diagnòstic de Trastorn de l’Espectre Autista lleu. Arriba el carnaval i a la seva escola tot canvia: assajos, disfresses diferents cada dia, pintar-se la cara, música, soroll. Durant una setmana desapareix la rutina. Just el contrari del que ella necessita per sentir-se segura.
Està molt angoixada. Aquest any, a diferència dels anteriors —en què passava hores i hores asseguda mirant la preparació dels balls dels seus companys—, ha aconseguit assajar al cor. Però no vol ni pot fer la presentació davant del públic. La seva gran preocupació és com dir-ho a la mestra. Repeteix una vegada i una altra: «no és just, hauria de ser opcional».
I és clar que potser ho és. Però per a ella, que és molt literal i està desbordada, es converteix en una muntanya. I si la mestra digués, abans de començar els assajos, que és opcional? I si hi hagués alternatives pensades des de l’escola?
I em pregunto: en una escola que pretén ser cada vegada més inclusiva, per què continuem funcionant com si la inclusió no fos una oportunitat per repensar-ho tot? No només pensant en els infants amb necessitats especials, sinó en tots.
Al carnaval no només pateixen els infants amb TEA. El malestar va molt més enllà. He vist escoles bressol que treuen infants de 0 a 3 anys disfressats a caminar pel carrer sense que entenguin què està passant. Ho veig en docents esgotats sostenint una setmana de sobreestimulació constant. En infants amb timidesa extrema. En alumnat amb alta sensibilitat. En aquells a qui simplement no els ve de gust anar en pijama a l’escola «perquè toca».
Celebrar el carnaval és necessari? De fet, cada vegada hi ha més escoles que no el fan.
Tot el que marca el calendari ha d’arribar als centres?
Tots els docents se senten còmodes amb aquesta programació o molts també la pateixen?
La meva experiència és que el nivell d’estrès que genera no sempre es justifica pel valor educatiu que aporta. L’alumnat coneix realment l’origen històric, religiós i cultural del carnaval o tot queda en la disfressa i la representació? Abans de programar-lo, hi ha espai per preguntar-se i pensar-hi com a equip, o es repeteix el de l’any anterior?
El més dolorós és que, una vegada més, l’escola inclusiva acaba excloent els mateixos infants de sempre: els que senten més patiment en el seu dia a dia.
Des dels 7 anys de la Berta, cada curs torno a l’escola a explicar el mateix a una mestra diferent. És tan difícil pactar-ho amb la nena abans, pensar-ho juntes i oferir-li un altre rol? Per exemple, ella voldria ser tècnica de so: encarregar-se de posar la música que acompanyarà el cor.
L’escola no hauria de generar patiment. I menys encara quan la majoria gaudeix d’alguna cosa. Excloure també és no tenir en compte que, per a alguns, tal com se celebra a la majoria de centres, el carnaval genera malestar.
Potser no es tracta d’eliminar-lo, sinó d’una cosa molt més simple: que sigui opcional, oferint alternatives de qualitat —tallers, activitats, espais tranquils i cuidats— a qui no vulgui formar part de la celebració o prefereixi viure-la a la seva manera. I si l’escola no està preparada per fer-ho, aleshores caldria generar un espai de reflexió.
Verónica Bronstein
Psicòloga i psicoterapeuta
Directora de l’Institut de la Infància